Aquell matí em vaig llevar, no recordo on ni tan sols el temps que fa, i tot havia canviat Però jo no ho sabia, encara, i més m'hagués valgut no saber-ho mai El meu món era petit, però suficient, abans Deixà de ser-ho La meva vida, un cel particular, nulla incertesa, dolça soledat; més tard, cau soterrat, previsibilitat maleïda, asfixiant aïllament Mai res no m'havia fet tanta falta Ni la sang que per les venes em corre no necessitava amb la mateixa urgència Mentre el dolor creixia, de sobte, aquell soroll estrepitós, insuportable Cridant, plorant, vaig córrer Era incapaç de sentir els meus crits, de segur esgarrifosos De sobte, l'abisme s'obrí sota els meus peus Morir, volia Recuperar el meu cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs, la meva preuada illa I vaig caure Queia, sentint-me cada vegada més prop d'aquell horror, del meu propi dolor, del més terrorífic despertar dels meus sentits, tot just acabat de descobrir Ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatídic matí, aleshores salvador No recordo quan fa que estic caient, que caic, veient la fi més propera cada vegada però amb la incertesa de si mai arribarà Ara el dolor sembla no tenir límits El dolor i la por són tot el que sento Tinc por de caure per sempre